Hi ha qui diu que parlar d’abolir el treball assalariat és una consigna buida, un somni d’un altre segle i que aquest pensament no te cabuda en la societat actual. Però potser el problema no és el somni, sinó des d’on el mirem i amb qui el volem construir.
L’1 de maig no és una festa, ni una data institucional. Ve de sang obrera, de la vaga del 1886 a Chicago, de companys anarquistes assassinats que no lluitaven només per les vuit hores, sinó per una vida que valgués la pena. No van morir per arreglar el sistema, van morir per tombar-lo.
Avui podem cridar contra el treball assalariat, però… des de quin lloc ho fem? Qui es pot permetre imaginar la seva abolició i qui està massa ocupada sobrevivint? Podem organitzar-nos per millorar sous, per baixar lloguers, per plantar cara a la precarietat, però no totes partim del mateix lloc. No és el mateix tenir papers que viure amb la por constant de la deportació. No és el mateix tenir xarxa que enviar diners per sostenir vides lluny. No és el mateix tenir temps per militar que viure atrapada en l’economia submergida o en feines que freguen l’esclavitud. No som la mateixa classe obrera, i negar això no ens farà més fortes.
El capitalisme no només explota, ens classifica, divideix i posa jerarquies. Decideix qui és sacrificable i qui protegeix, qui pot negociar i qui només pot obeir.
Als carrers això es veu amb redades, violència policial, persecució constant contra les sense papers, les migrants, les gitanes, les persones trans, les que okupen, les treballadores sexuals, les que no encaixen. Això també és treball, això també és explotació, i això també és classe.
Per aquesta raò, quan diem que el sindicalisme no ens representa, és perquè s’ha quedat encallat en formes de lluita allunyades de les realitats que vivim. Massa vegades parla en nom d’una classe obrera que no existeix, o que només existeix per a certes persones.
I no es que el volguem enterrar, el volem portar més lluny. Barrejar-lo amb altres lluites, fer-lo transfeminista, antiracista i anticolonial. Fer-lo útil per a qui avui no té veu, ni temps, ni lloc dins les formes clàssiques d’organització i militancia. Perquè una revolució no es construeix esborrant diferències, sinó abraçant-les, tensionant-les, deixant que ens remoguin. Només així la solidaritat deixa de ser una proclama i passa a ser pràctica. No es tracta només de guanyar drets, sinó de qüestionar qui decideix qui els té.
No som la mateixa classe obrera, però estem al mateix costat de la barricada!